Hi ha una tecla que donem per feta en gairebé tota experiència digital: Ctrl+Z. Desfer. Tornar enrere. Si alguna cosa surt malament, si alguna cosa no ens agrada, si canviem d'opinió, el sistema ens deixa tornar a l'estat anterior com si no hagués passat res.

Gairebé tot l'art digital hereta aquesta mateixa promesa implícita, encara que no faci servir la paraula "desfer" enlloc. Refresca la pàgina i l'animació torna a començar des de zero. Tanca la pestanya i torna-la a obrir: l'obra "es reinicia". Res del que veus no ha passat realment, en el sentit que res del que veus no et compromet amb res. És una simulació de present continu, sense passat i sense conseqüències.

“Què passaria si una obra no t'oferís aquesta sortida?” — PROJEKTA2 Studio

Un experiment senzill

Filament Void és una instal·lació que travessa exactament aquest llindar. És un sistema de filaments que acumula tensió amb cada interacció de l'espectador. La tensió no es reinicia en tancar el navegador. No hi ha botó de reinici. En algun moment — no anunciat, no previsible des de fora — la tensió acumulada travessa un llindar, i el sistema es fractura.

Després d'aquest punt, aquesta instància específica de l'obra ja no pot tornar a l'estat anterior a la fractura. No és una limitació tècnica que es pugui arreglar amb més memòria o millor codi. És la premissa del sistema: la fractura és informació, no un error.

Ho pots provar tu mateix al simulador inclòs al curs Structural Intelligence. La majoria de la gent que el prova per primera vegada intenta, instintivament, desfer la fractura. Recarregar la pàgina. Buscar el botó. No hi ha botó.

Per què això importa més del que sembla

En la filosofia d'Henri Bergson hi ha un concepte — la durée, el temps viscut — que distingeix entre el temps com una successió d'instants reversibles (com els fotogrames d'una pel·lícula que pots rebobinar) i el temps com un flux continu i indivisible, on cada moment incorpora irreversiblement tot l'anterior. No pots "rebobinar" la teva pròpia vida. Cada decisió que prens es converteix en part irrevocable de qui ets.

Gairebé cap objecte digital no es comporta així. Gairebé tot l'art generatiu, amb tota la seva complexitat visual, continua comportant-se com una pel·lícula que pots rebobinar infinites vegades. Això no el fa pitjor — però sí que el fa, en un sentit molt concret, menys semblant a l'experiència real del temps que a una il·lusió acuradament animada d'aquesta experiència.

“Una obra irreversible és una aposta diferent: que l'art es pot comportar com es comporta el temps real, amb conseqüències que no es poden desfer.” — Alexandre Iglesias

Què significa això per a qui col·lecciona

Si una obra es pot reiniciar sempre al seu estat original, el que col·lecciones és, estrictament, una plantilla — una cosa que produeix el mateix tipus de resultat una vegada i una altra. Si una obra és genuïnament irreversible, el que col·lecciones és un moment específic i irrepetible en la història d'aquest sistema. Ningú més, ni tan sols l'artista, pot tornar a produir exactament aquesta mateixa instància.

Aquesta diferència — entre plantilla i moment — és, per a qui ho mira des d'una perspectiva de col·lecció seriosa, la diferència entre posseir una còpia d'alguna cosa i posseir l'únic registre que alguna cosa va passar.

No cal que tota obra sigui irreversible per tenir valor. Però val la pena preguntar-se, la propera vegada que alguna cosa et fascini visualment: si es pogués desfer amb un clic, et continuaria fascinant igual?

Pots experimentar amb la mecànica de fractura de Filament Void al simulador interactiu dins del curs Structural Intelligence, on s'explica en detall el mecanisme tècnic i filosòfic darrere de la irreversibilitat com a material artístic.